Barcelone - 11 mars 2011
Université Pompeu Fabra

 
 

master  "Animación Sociocultural y Desarrollo Comunitario :  Gestión de Proyectos "

 
 

 

L’ANIMACIÓ I LES SEVES ANALOGIES.

PERSPECTIVES INTERNACIONALS

Introducció: la problemàtica de partida

 Avaluar l’actualitat teòrica i pràctica de l’animació voluntària i professional requereix respondre, d’una banda a preguntes prèvies sobre els fonaments d’aquest camp, sovint anomenat amb el terme d’animació sociocultural [1] i, de l’altra, la seva extensió internacional:

- La noció d’animació és, com es sol afirmar, una especialitat circumscrita a França, heretada de l’educació popular, i aquesta fruit de la filosofia de la Il·lustració, de la República i de diversos corrents confessionals[2] ? L’existència d’aquesta noció més enllà de les fronteres nacionals franceses, i en particular a Europa, ha de ser, en conseqüència, atribuïda a la influència històrica exercida per França en els camps lingüístics o ideològics que es van estendre, de fet, fins al Quebec i a alguns països de l’Amèrica Llatina, en aquest cas, a través de les vies de comunicació hispàniques i lusitanes? Ha estat compartida legítimament amb accepcions diferents en altres contextos històrics, polítics i culturals? O al revés, què vol dir la seva absència? Coexisteixen pràctiques properes amb denominacions multiformes que trobaríem en camps d’intervenció idèntics?

- O bé es tracta de móns heterogenis que s’han enclavat en les històries i els corrents ideològics amb contorns diferenciats? Per exemple, què tindrien en comú les orientacions i les pràctiques resultants de la teologia de l’alliberació, de la pedagogia dels oprimits, de l’apropament etnocomunitari, d’un treball social que es basa en una perspectiva anticapitalista i amb les que han produït el camp de l’animació, que, com sospiten molts investigadors i professionals, en la realitat present han perdut els valors d’igualtat i de justícia dels seus inicis?

 Crida a la Història

En el pla històric, hem de recordar, sense que per això vulguem promoure l’imperialisme cultural, que la Revolució Francesa, i després l’Imperi, van portar els ideals de la Revolució als estendards dels regiments que van travessar Europa i van difondre, igual que amb la guerra, el pillatge i la desolació, paradoxalment, també el Codi civil i la Declaració dels Drets Humans. Les noves idees no coneixien fronteres (els llibres dels filòsofs de la Il·lustració van entrar de manera clandestina) i aviat inspirarien, per exemple, Itàlia en la recerca de la seva unitat nacional. I, amb els mateixos ideals (a vegades reproduïts de manera perversa en nom de la “civilització”), més tard, França va aconseguir un imperi colonial.

 Alguns intel·lectuals, d’Hugo a Zola, van propagar millor els ideals de la República que les pròpies glòries guerreres, més enllà dels oceans, i van arribar a l’Amèrica Llatina que buscava l’emancipació, tant Miranda (general veneçolà juntament amb Dumouriez a Valmy, el nom del qual està gravat a l’Arc de Triomf) i Bolívar, Sucre i Zapata, que van saber combinar influències amb les seves tradicions populars i locals específiques. I veiem que diversos països enarboren el barret frigi a les seves banderes nacionals que es van crear després de vèncer definitivament els colons espanyols: Argentina, Colòmbia, Paraguai, Cuba, la República Dominicana, Guatemala i Hondures. No oblidem tampoc que, a la banda central de la bandera del Brasil, hi apareix escrit “Ordem e Progresso” (ordre i progrés), el lema del positivisme fundat el segle XIX pel filòsof francès Auguste Comte. I, d’aquesta manera, també la ideologia de l’educació popular es va expandir per Europa, a Espanya i a Portugal, i més tard des d’aquests països a l’Amèrica Llatina. S’entén, doncs, que la noció d’animació s’hagi llaurat, més o menys, un camí seguint l’estela de l’educació popular, de manera més tardana, a partir dels anys seixanta.

No obstant això, quan avui es parla d’animació davant d’un areòpag internacional, entenem realment tots, més enllà de les diferències històriques, culturals i lingüístiques, el mateix?

 L’elecció de la noció analogia

 En parlar d’animació als diferents països, retinc la noció d’analogia com a possible punt d’unió de les diverses i complexes realitats. De fet, si fins i tot en llatí la definició de similtudo es tradueix de manera gairebé imprecisa al diccionari llatí-francès Gaffiot per semblança, analogia, similitud” i, fins i tot, “imitació”, el sentit en francès (després d’haver consultat especialment el Dictionnaire historique de la langue française. Le Robert sota la direcció d’Alain Rey) les paraules semblança, analogia, similitud al·ludeixen més aviat a les imatges d’identitat (allò semblant, allò mateix), d’igualtat, d’homogeneïtat, fins i tot, de conformitat, mentre que la noció d’analogia al·ludeix més a la idea de proporcionalitat, de posada en relació (una relació semàntica, una relació entre dues o diverses parelles d’elements). Al final, és l’elecció del terme analogia que li dóna sentit, alhora que permet un apropament més dialèctic de l’animació, ja que té en compte al mateix temps la unitat i la diversitat dels enfocaments en tots els continents.

 Algunes anècdotes ens permetran identificar millor les dificultats de la matèria. Una de les paradoxes del llenguatge és que d’un individu a l’altre, d’un grup social a l’altre, d’un poble a l’altre, d’una nació a l’altra, d’una llengua a l’altra, es multipliquen les trampes i les comunicacions adulterades. Un exemple il·lustratiu és una de les meves primeres obres en francès anomenada Animateurs et animateurs. Le sens de l’action, editada el 1995, que va ser traduïda a Barcelona el 2006 per La animación en la comunidad. Un modelo de animación socioeducativa (ed. Graó). I també va passar amb l’obra que porta per títol L’animation professionnelle. Histoire, acteurs, enjeux, escrita cinc anys després amb el meu company Jean-Pierre Augustin, que a Colòmbia es va titular La animación sociocultural. Estrategia de acción al servicio de las comunidades (2003).

El per què d’aquesta diferència? És una qüestió de cultura històrica. A França, la noció de comunitat gairebé no s’utilitza: és el resultat d’una concepció més aviat centralista de la República al servei de l’interès general, que no reconeix la legitimitat de les particularitats (en aquest cas anomenades particularismes). Aquesta situació és diferent al Quebec, a la majoria dels països nòrdics, anglosaxons i llatinoamericans, la constitució dels quals, d’aquests últims, (després de la matança de les poblacions locals pels colonitzadors) ha estat el resultat d’un conglomerat de grups que reuneix el que queda dels pobles indígenes, emigrants d’origen europeu, africà i asiàtic, en què alhora es reafirma la pertinença a la cultura del país d’acollida i la dels seus orígens, pel què es viu, així, una identitat compartida, tot i que és veritat que no sempre és idíl·lica.

 

Durant molt de temps, la República francesa, durant i després de la seva creació els segles XVIII i XIX, va desconfiar del fet col·lectiu i comunitari i va prioritzar, en nom de la igualtat, la relació particular entre el ciutadà i l’Estat, que representava l’interès general[3]. Només es pot entendre aquesta norma, si es fa referència al pensament polític de J. J. Rousseau i a la seva obra Contracte social. De manera una mica llibertària, anarquista i anticipada, exalta la llibertat de l’individu. El conjunt dels ciutadans reunits és el que funda la sobirania popular, la que arriba a votar, fins i tot, els seus impostos. Però, manté que cal complir correlativament una exigència política particular: per ell, només els territoris restringits (petits estats, ciutats) es poden permetre l’exercici de la virtut dels ciutadans. El treball polític no es divideix i rebutja la delegació de poder, amb què s’apropa al pensament de G. Babeuf (líder precomunista de la Revolució Francesa, fundador de la Societat dels Iguals) que exigeix el mandat imperatiu i la revocabilitat per a tots els representants del poble.

Rousseau és, de fet, un pessimista, ja que escriu: “la democràcia no es pot establir sinó en un poble d’àngels” [4]. En conseqüència, per conciliar l’inconciliable, és a dir, la llibertat de l’individu amb les exigències de la vida en societat, “és important que, per obtenir l’enunciat de la voluntat general, no hi hagi societats parcials a l’Estat i que cada ciutadà només opini segons el que marqui l’Estat”[5]. Qualsevol grup particular és considerat perniciós i la democràcia tendeix a reduir-se a una república il·lusòria, perquè rebutja qualsevol grup intermedi que consideri productor de desordre. Aquest principi polític es reforça en una exigència afectiva, amb el suport de la nostàlgia de la transparència, de la comunió entre individus, d’harmonia universal i una exigència moral, la virtut de la unió. La república democràtica suposa implícitament la unanimitat que ignora la lluita i els conflictes.

La Revolució Francesa es va inspirar en Rousseau i va rebutjar qualsevol tipus de reagrupament i associació, ja que els republicans d’aleshores temien tant el retorn de les corporacions, molt actives sota el regne, com les primeres organitzacions obreres emergents. Qualsevol coalició era percebuda com una fractura de l’única associació sobirana reconeguda, la Nació, i com un obstacle a l’expressió de la voluntat general.

Aquest aspecte que deriva de la nostra singular història permet comprendre la reticència francesa a l’hora d’utilitzar el terme comunitat. Una reticència que es va veure incrementada amb el tema del vel a l’escola i que va desembocar en la llei de març del 2004, en què es reafirma el rebuig a portar qualsevol signe religiós ostentador en aquesta institució. Cal dir que aquí, de nou, el llenguatge es burla de nosaltres, ja que la noció de comunitat també es pot definir com un sistema de creença sociopolítica particular, diferent d’altres, que implica un criteri de pertinença no escollit, presentat com identitari, és a dir, immutable, com la raça, l’ètnia, la religió o l’orientació sexual. Crec que es tracta d’una confusió, en allò que fa referència a França, entre "comunitats" i "organitzacions comunitàries”: aquestes últimes, si bé existeixen, tenen l’objectiu d’obtenir un monopoli de representació de la comunitat davant dels poders públics i altres institucions. Es percep als que no s’integren, als que no tenen aquest sentiment de pertinença com a “traïdors” (com als negres, que se’ls anomena bounty nom procedent d’una xocolatina negra per dins i blanca per fora[m1] ).

A continuació, altres exemples sobre aquestes qüestions del llenguatge, que porten a dissonàncies culturals. Durant un col·loqui a São Paulo, els organitzadors que m’havien inclòs al comitè científic, proposaven de reflexionar sobre el tema general següent (acompanyat d’un text per a la crida de ponències): “La ciutadania i la democràcia: desafiaments per a l’animació sociocultural i social en la mobilització, la participació i la intervenció”. Després de donar la meva aprovació, em vaig adonar que al títol no apareixia l’adjectiu sociocultural i només el de social. En resposta a la pregunta que els vaig formular, de per què havien pres aquesta decisió, em van dir que l’apropament dels dos qualificatius (social i cultural) els semblava “redundant”. Els vaig explicar que, en general, per als europeus (i els francesos en particular), els dos adjectius enganxats a animació no tenen el mateix significat per raons històriques i institucionals: l’animació “social” està més a prop de l’acció social en el sentit de la qüestió social i de les polítiques socials, com un Ministeri d’Assumptes Socials pot, per exemple, impulsar-la a favor de les capes més pobres de la societat[6], mentre que l’animació sociocultural és un mètode d’intervenció que pretén afavorir la creativitat de les persones, sigui quin en sigui l’origen, dinamitzant la perspectiva de la seva participació ciutadana. Cert és que, per als nostres amics brasilers, l’animació social representa bastant bé la idea d’un estímul i d’una mobilització col·lectiva que es basta a si mateixa. 

Uns companys suïssos em van proposar de participar en un col·loqui que va tenir lloc a Lucerna, fa uns anys, sobre el tema “Una Suïssa social. Una Europa social. Compromís per una societat solidària al segle XXI”. Els vaig proposar una reflexió a partir del tema “L’animació social en la lluita contra la pobresa” i el títol finalment presentat va ser “Contribució de l’animació cultural en la lluita contra la pobresa”...

I va passar, per contra, en un col·loqui que va tenir lloc el maig del 2005 a Montevideo (Uruguai) sobre “Joc, recreació i temps lliure” (la traducció de la paraula per ré-création evidentment és impròpia en francès i el seu corresponent temps de loisir (temps d’oci) és incomplet; la definició donada per l’argentí Ezequiel Ander-Egg és la següent: “Acció de distreure, de divertir-se o d’obtenir plaer. Activitat o camp específic que constitueix una modalitat de treball social i d’animació sociocultural, amb l’objectiu de proposar activitats de distracció, divertides i educatives”[7]. Vaig intervenir amb el tema “L’animació a França i els desafiaments del temps d’oci” tot i saber que, per als nostres companys uruguaians, la paraula animació al·ludeix més aviat a la funció d’animació (que afecta la vida de grup en psicosociologia) i, en cap cas, a l’existència d’un camp autònom format per assalariats que tenen com a missió no només millorar les dinàmiques col·lectives, sinó també promoure un estatus específic d’animador professional. La denominació que els sembla més pertinent és la de recreació, pel seu abast general.

La dificultat per establir comparacions en el pla internacional és tan gran que és arriscat, fins i tot a França, de proposar definicions inequívoques. És veritat que les pràctiques semblen idèntiques, però, què passa quan els significants són tan diferents? I, com no hem de tenir en compte les influències espiritual, cultural i política que representen la teologia de l’alliberació del CELAM (Consell Episcopal Llatinoamericà) ratificat el 1968 “un cert dret d’insurrecció dels pobles oprimits”, el despertar dels pobles amerindis (per exemple, el poble Quechua a l’Equador o al Perú, i durant els diversos fòrums socials amazònics) i la influència de Paolo Freire L’educació com a pràctica de la llibertat i Pedagogía del oprimido?

 Tots aquests empelts (i molts més) donaran color a l’animació de manera original, fins i tot encunyaran altres termes per designar activitats que tinguin l’aparença i “el color” de l’animació. Presentarem, a continuació, diversos exemples escrits obtinguts a l’estranger.

 L’animació en alguns països

 A Espanya, X. Ucar, professor i investigador a la Universitat Autònoma de Barcelona, afirma: “A l’Estat espanyol, des del segle XVIII, i sobretot al llarg dels segles XIX i XX fins la Guerra Civil, hi havia una tradició intermitent d’accions en el camp de l’educació d’adults i de la cultura popular”. Cita, per exemple, les societats econòmiques dels amics del país, els ateneus obrers, les cases del poble, i les universitats populars que van funcionar fins el 1939 i que apostaven pel desenvolupament cultural del poble (la Universitat Popular de València va ser fundada per Blasco Ibáñez el 1903 per posar en sinergia accions educatives, culturals i socials, sense oblidar les colònies de vacances). I afegeix: “L’animació sociocultural apareix a Espanya a la dècada dels seixanta. Ve d’Europa, fonamentalment de França, i reprèn una certa tradició anterior basada principalment en l’educació d’adults i la cultura popular…”[8].

Víctor J. Ventosa és professor de la Universitat Pontifícia de Salamanca, president de la RIA (Xarxa Iberoamericana d’Animació Sociocultural), coordinador de l’obra anomenada Ámbitos Iberoamericanos de Animación Sociocultural. Experiencias, trayectorias y desafíos, publicada el 2008 a l’editorial CCS. Insisteix en el caràcter ambivalent de l’animació sociocultural mitjançant diferents categories interpretatives: “etimològica (anima-animus), metodològica (teoria-pràctica), axiològica (finalitat-instrumentalització), ontològica (subjectivitat-objectivitat), historicosocial (crisi del sentit - atonia social), sense oblidar la motivació (autorealització personal - participació social)”. Atorga una gran importància als treballs desenvolupats pel Consell per a la Cooperació Cultural en el marc de la Comunitat Europea d’ahir, sobretot durant els anys setanta, tant en qüestions d’animació sociocultural com de democratització cultural. Gairebé tots els investigadors francesos de l’època van ser traduïts a l’espanyol i sovint citats (Moulinier, Besnard, Poujol, Labourie, Simonot, Dumazedier, Les cahiers de l’animation, etc.).

Per Itàlia, hi ha una associació nacional d’animadors socioculturals i una revista de Torí (de l’important grup de comunicació educatiu, cultural i polític Abele, la seu del qual està a Torí, coneguda per la seva lluita antimàfia) titulada Animazione sociale. El 2001, va publicar un número especial sobre l’animació sociocultural (L’animazione socioculturale), que reunia diversos articles escrits al llarg de la vida de la revista. Per exemple, una de les seleccions (“Il lavoro di comunita”El treball comunitari) va presentar un article el 1996 titulat “La progettazione degli interventi di animazione di comunità” (la metodologia del projecte en la intervenció de l’animació comunitària, pàg. 140 a 148). Descobrim, per exemple, que la paraula animació en italià dóna un adjectiu qualificatiu animative (“… azioni di vario genere: sociali, educative, animative”). Aquest grup (que s’anomena Università della Strada (universitat del carrer), també ha editat un llibre, Manuale di animazione socio-culturale (A. Ellena, 1989). Hi ha més obres sobre l’animació: Animazione giovanile. L’esperienza di Vedogiovane (L’animació juvenil. L’experiència de Vedogiovane), de G. Campagnoli i M. Marmo, Milà: edicions Unicopli, 2002, o bé Animazione Culturale. Teoria e metodo, de M. Pollo, Roma: LAS, 2002.

Aquest últim llibre descriu diversos models d’animació: l’animació teatral, o de manera més general, la que prioritza alliberar l’expressió; l’animació sociocultural de què afirma que el millor representant és la revista Animazione sociale, esmentada anteriorment, que es centra en la presa de consciència de les pràctiques socials alliberadores individuals, grupals o col·lectives, sociopolítiques i sociocomunitàries en els processos participatius o autogestionats, l’animació cultural que es centra en una finalitat educativa, l’animació turística, l’animació formativa mitjançant tècniques de dinàmica de grup i de comunicació social, l’animació de tipus lúdica i recreativa (pàg. 10 a 13 “I modelli dell’animazione in Italia”), tot això en la intersecció de tres àrees: la de la identitat personal, la de la participació social i la de la transcendència (“l’obiettivo generale dell’animazione”, pàg. 135 a 142). El 2008, la professora de Ciències de l’Educació de la Universitat de Pàdua Marina de Rossi, que el 2003 va participar en el col·loqui internacional de l’animació a Bordeus, va escriure un llibre titulat Didattica dell’Animazione. Contesti, metodi, technice, ed. Carocci.

A Finlàndia, L. Kurki, professor de pedagogia social de la Universitat de Tampere, durant una intervenció del col·loqui de Bordeus va posar de manifest que “l’animació s’està desenvolupant de manera significativa” al seu país, i va afegir que de pràctiques, designades d’aquesta manera, n’hi ha des de fa temps en els plans cultural i educatiu, però que en canvi, el concepte d’animació era, fins fa poc, gairebé desconegut. Es tradueix (difícilment) en finlandès per l’expressió sosiokultturinen innostaminen, entesa com “un camp específic de la pedagogia social”, per exemple el de l’educació no formal o l’educació d’adults (anomenada sobretot a Bèlgica, però també avui a França andradogia), la dels barris, del turisme o del desenvolupament de les comunitats. La formació es prepara en els Faschhochschulen o Polytechnics, inspirats en els ja existents, per exemple a Portugal, a Suïssa o en diversos països llatinoamericans. S’acaba de fundar una associació nacional d’animació sociocultural.

A Colòmbia, a Medellín, a l’Escola d’Animació Juvenil, hi ha una guia de treball (escrita el 2002) destinada als professors, que conté articles, com ara: “Què és l’animació sociocultural i comunitària?”, “Context en què es desenvoluparà l’animació sociocultural i comunitària” acompanyats d’exercicis, tot això escrit per la professora d’animació sociocultural i pedagogia social, M. Sepúlveda López. L’octubre del 2009, va tenir lloc un seminari d’investigació sobre el tema “L’animació. Discursos i pràctiques”.

Al Brasil, V. Andrade de Melo i E. de Drummond Alves Junior, professors de la Universitat Federal de Rio de Janeiro i de la Universitat Federal Fluminense, respectivament, van escriure un llibre titulat Introducción al ocio (Ed. Manole, Tamboré-Manueli, 2003). J. Dumazedier (encara amb molt de pes al sud de l’Amèrica Llatina: Brasil, Uruguai, Argentina) és un autor de referència i el capítol 4 d’aquest llibre titulat “L’animació cultural: conceptes”[I2] , explica que “li sembla més adequat per definir el professional de l’oci” utilitzar el terme d’animador cultural que “defineix amb més rigor epistemològic la naturalesa dels seus coneixements i de la seva intervenció” en detriment del “recreador, gentil organitzador, agent cultural i... professor”, i afegeix que alguns l’anomenarien animador sociocultural en sentit idèntic al que per ells és l’animador cultural, que els sembla que expressa millor la necessitat de creuar valors i subjectivitat, cultura i naturalesa, sentit i sensacions[9].

 El propi V. Andrade de Melo, al capítol 6 d’un dels seus llibres escrit i publicat el 2003: Lazer e minorias sociais (Oci i minories socials – São Paulo: ed. Ibrasa), proposa: “La capacitat dels animadors culturals: una experiència en la comunitat de Morro Do Borel”, un conjunt de faveles del barri de Tijuca, al nord de Rio de Janeiro. Es tracta d’un treball de mobilització per part d’animadors culturals amb joves sobre qüestions de “salut, educació, ecologia, esport i oci, entre d’altres” presentat en diferents etapes i que estudia els desafiaments de la ciutadania. Cal esmentar també el seu llibre La animación cultural: conceptos y propuestas, Campinas: ed. Papirus, 2006, i Lazer e cultura, coordinat per Nelson Carvalho Marcellino, sociòleg de la Universitat Metodista de Piaricaba-UNIMEP, publicat el 2007, al Brasil, per Alínea Editora. 

A l’Argentina, P. Waichman, professor de l’Institut Nacional del Temps Lliure i la “Recreación” de Buenos Aires i de la Universitat de Morón, va escriure una obra titulada Tiempo libre y recreación. Un desafío pedagógico (Buenos Aires: ed. Kinesis, 2000 i reeditat el 2008), inspirat en Marx, Weber, Marcuse, Paolo Freire, però també en autors francesos, com ara Touraine, Dumazedier, Sue, Lanfant, Besnard, Chosson, etc. En una part que es titula “L’animació sociocultural” (pàg. 168-172) escriu: “El recreacionisme […] es preocupa principalment de les activitats, l’animació sociocultural estudia l’anàlisi dels canvis socials i culturals i la manera en què s’impliquen l’individu i el grup. Es centra en un canvi d’actituds de les persones perquè participin en els canvis de la societat de manera conscient”.

També a l’Argentina, E. Ander-Egg (consultor internacional) en un dels seus últims llibres (Metodología y práctica de la animación sociocultural, Madrid: ed. CCS, 2002) defineix l’animació com a “un conjunt de tècniques socials que, basades en una pedagogia participativa, tenen per finalitat promoure pràctiques i activitats voluntàries. Amb la participació activa de persones, es desenvolupen al centre d’un grup o d’una comunitat i es manifesten en diferents camps d’activitats socioculturals que constitueixen el desenvolupament de la qualitat de vida” (pàg. 100).

Aquesta presentació permet reafirmar-se en la idea que la noció d’animació, tant a França com als altres països del món en que està present, cal tenir en compte aquesta diversitat (en una intervenció feta en l’últim col·loqui de Buenos Aires de la RIA el 2010, Víctor Ventosa va parlar d’indeterminació epistemològica, amb l’interès que suscita i les dificultats d’anàlisi que presenta. Reagrupar sota la mateixa denominació els tècnics i estrategs, els especialistes generalistes, els animadors en camps d’intervenció múltiples i la recerca de públics diversos, voluntaris i professionals, actors de corrents ideològiques diverses (laics, confessionals, reformistes, revolucionaris) és un desafiament polític i cultural essencial, tot i que també heurístic.

En la constel·lació “animació”, podem considerar que els termes promoció cultural, treball social o servei social col·lectiu, desenvolupament o acció comunitària, democràcia participativa, educació popular o no formal, comunicació o pedagogia social, andragogia, educació per al temps lliure, l’oci, el turisme, l’esport o la recreació, pertanyen a un camp semàntic homogeni que afecta la noció d’animació?

En el camp semàntic de l’animació es perfilen, al voltant i al costat d’aquesta noció, filiacions, parenteles, hibridacions, mestissatges, lliscades, mutacions; ara intentarem entendre alguns d’aquests significats.

 Las denominacions properes a la idea d’animació

 Abans de res, expliquem que la gestió cultural també es pot anomenar gestió d’acció cultural. És l’acció per què els professionals de la cultura es converteixen en veritables empresaris i directius que, al servei d’una col·lectivitat política territorial (municipi o regió) o d’una empresa privada (comercial o no), desenvolupa la difusió d’autors i de propòsits legítimament reconeguts per les institucions culturals. Els autors d’aquest camp cultural intenten descobrir-los davant d’un públic; es tracta d’una relació que posa de manifest principalment la prestació de serveis mercantils, en què el producte està al centre de la relació entre el creador i el consumidor. A Europa, hi ha moltes formacions en aquest sentit, però també a l’Amèrica Llatina (per exemple, en els últims dos anys, el Màster en Gestió Cultural a la Universitat Santo Tomás de Santiago de Xile, el seminari sobre el mateix tema a l’Institut Cultural de Buenos Aires, el seminari a Mèxic sobre la gestió del patrimoni cultural coorganitzat per la Conaculta-Fonca i l’Aliança francesa, etc.). Per contra, l’animació sociocultural pretén col·locar al centre de la seva acció la promoció de grups de població o de comunitats, amb la intenció de portar a terme una transformació social en interacció amb altres grups o comunitats que composen la societat. S’aproxima més a “l’agenda 21 de cultura” (21 pel segle XXI), concebuda al quart fòrum d’electes i governs locals de Porto Alegre i aprovat el 8 de maig del 2004 a Barcelona. Aquesta declaració a favor del desenvolupament cultural es basa principalment en els drets humans, el desenvolupament sostenible, la democràcia participativa, la diversitat cultural (http://www.agenda21cultura.net).

És cert que actualment els desafiaments culturals i polítics es confonen: els responsables polítics han vist com d’avantatjós resulta donar valor a un territori organitzant festivals, promovent un turisme patrimonial, arquitectònic o ecològic. En resum: “les accions culturals poden tenir com a objectiu la democratització cultural que busca, per mitjà de la difusió, els beneficis de la cultura per al conjunt de la població, o bé apunta cap a la democràcia cultural, la finalitat de la qual és la d’assegurar que cadascú (individu, grup o comunitat) disposi dels instruments necessaris perquè, en plena llibertat, responsabilitat i autonomia, pugui desenvolupar la seva vida cultural”[10].

L’acció comunitària és una manera d’organització col·lectiva que, a vegades, és una alternativa a l’acció de servei social individualitzat (al voltant del famós model professional anomenat case-work), amb la mundialment coneguda (o gairebé) figura de l’assistent de servei social que, de fet, és gairebé exclusivament un assistent. Aquesta acció comunitària es basa en els recursos humans d’una comunitat (ètnica, lingüística, cultural, religiosa o solament territorial) per fomentar el desenvolupament d’un territori o un grup de manera que respongui a les necessitats o exigències exposades. Això pot desembocar en conflictes amb diverses autoritats (administratives, polítiques), però també en projectes comuns negociats entre tots els actors[11]. L’acció comunitària pot mudar en comunitarisme quan esdevé integrista, fins i tot intolerant, de la seva identitat; pot, doncs, posar en perill el vincle i la comunicació amb els altres grups que constitueixen una societat, un poble, una nació.

L’acció comunitària no està gaire lluny de l’expressió community organisation en anglès i de Socialpädagogik en alemany, de l’animació social en el sentit atorgat pels brasilers, que equival, de manera semblant, a l’animation socioculturelle francesa.

La promoció cultural, per part seva, significa “… el progrés a través de l’enriquiment i de l’anàlisi de l’esperit en confrontar-se a la vida ordinària, que es tradueix per una voluntat més gran i un millor domini —que es reflecteix en la capacitat d’exercir més autonomia, confiança i èxit— en la seva aplicació per a l’acció”[12]. Es tracta d’un punt de vista antropològic de la cultura que pretén prioritzar la cultura viva, que és l’expressió de la vida quotidiana dels individus, però no des d’un punt de vista elitista de la cultura que es redueix únicament a una adquisició intel·lectual i patrimonial. El promotor cultural és un agent encarregat de fomentar i organitzar els processos socials, que capti la tradició, la creativitat i la sensibilitat dels ciutadans, i desenvolupi el potencial de les comunitats.

La pedagogia social, expressió poc utilitzada a França, però sí a l’Amèrica Llatina, es defineix com “…l’objecte de la pedagogia social no és únicament la de conèixer la realitat socioeducativa, sinó la de transformar-la intervenint, per mitjà d’implicacions i estratègies de tipus educatiu, per assolir els objectius pedagògics o socials que impliquen o han implicat un canvi o una modificació en el comportament dels individus (aprenentatge de conductes)”[13]. Es podria dir, a partir d’aquesta definició, que l’animació sociocultural és una pedagogia social, ja que posa de manifest una praxi, és a dir, una dialèctica, un pols entre dues lògiques diferents, la del pensament i l’acció, la de la teoria i la pràctica, la del saber i el fer, per construir, per exemple, models d’acció que seran utilitzats pels actors, professionals de l’animació o militants de l’educació popular, en relació amb els públics amb què cooperen, a condició que, tant els uns com els altres, siguin capaços d’arribar a ser participants reflexius. L’expressió de comunicació social és, en definitiva, bastant propera l’anterior pel que fa als processos de comunicació que pretenen afavorir la consciència tal i com ho expressa P. Freire a Pedagogía del oprimido.

L’educació social és també una noció molt poc utilitzada a França. Es prefereix parlar d’integració o, millor encara, d’inserció social per a les categories més joves de la població. Ezequiel Ander-Egg la defineix així: “L’educació social (com a part de la pedagogia social) comporta una sèrie de marques d’intervenció, gairebé totes comunes al treball social: inadaptació i marginalitat social, prevenció socioeducativa de la marginalitat, prevenció i tractament de toxicomanies, educació per al temps lliure, educació per a la tercera edat, educació cívica, educació per a la pau, educació d’adults, animació sociocultural, etc.”.

Cal avisar el lector: ha de ser conscient de la relativitat de les definicions proposades i de les possibles superposicions. Aquestes dificultats són causa, recordem-ho, de la Història de cada país i a la història de cada autor (les seves orientacions ideològiques, científiques, teòriques, disciplinàries, etc.). Com ho explica X. Ucar: “Sóc conscient que no resoldrem el problema inventant altres noms que, o bé designaran altres realitats diferents o potser més específiques, o bé contribuiran a fer-les encara més indefinibles o a augmentar encara més la confusió, ja prou problemàtica, avui”[14].

Un cop finalitzat aquest rodeig conceptual i pedagògic, cal plantejar-se les etapes actuals i futures de l’estructuració del camp de l’animació a França, a Europa i al món.

 Les xarxes de l’animació

 Anteriorment al col·loqui de Bordeus del 2003, als anys noranta —per no remuntar-me als anys setanta o vuitanta—, ja es van celebrar algunes trobades, seminaris i congressos que van reunir principalment a Espanya, a Portugal, i a França, investigadors i professionals per tractar qüestions vinculades a l’animació sociocultural. Penso en especial en el primer congrés internacional organitzat per la UTAD a Villa Real, el maig de 1995, en què, acabat de nomenar professor de la universitat, vaig ser convidat, juntament amb altres companys (un danès, un belga, un xilè, vuit gallecs i tres francesos més). També van tenir lloc altres congressos a la mateixa ciutat abans de traslladar-los a Chaves. Diversos d’ells van tenir lloc a Gijón amb Asturactiva; a Bordeus amb la nostra companya del Quebec, la sociòloga Jocelyne Lamoureux, o amb Xan Bouzada Fernández; una altre a Bogotà el 1998, organitzat per la Universitat Externado de Colòmbia, etc. No els puc citar tots.

No es pot dir, per tant, que la reflexió internacional sobre l’animació sociocultural hagi sigut inexistent: la producció de les editorials espanyoles o franceses daten de fa anys, inclosos els estudis comparatius en l’àmbit europeu sobre els dispositius o les formacions en els sector de l’animació. Citaré, per exemple, el llibre coordinat per Víctor Ventosa titulat Modelos de formación de animadores socioculturales en el marco de la Europa comunitaria, publicat alhora per la Universitat Pontifícia de Salamanca i la Junta de Castella i Lleó o, del mateix autor, Fuentes de la animación sociocultural en Europa de 1993, publicat per l’Editorial Popular de Madrid, i reeditat per CCS el 2002.

 

 Crec que es pot afirmar, sense equivocació, que el col·loqui de Bordeus va accelerar el procés, va reforçar els eixos de recerca i va ampliar el camp de trobades de cultures diferents respecte de l’animació. El primer col·loqui internacional de tipus universitari i científic, “L’animació a França i les seves analogies a l’estranger”[15], organitzat per l’Institut Superior d’Enginyers Animadors Territorials (ISIAT), el Departament de Carreres Socials, opció Animació Social i Sociocultural de l’Institut Universitari de Tecnologia Michel de Montaigne (Universitat de Bordeus), va tenir lloc a Bordeus (França) els dies 4, 5 i 6 de novembre del 2003. S’hi va posar en comú una reflexió:

 

 

-                     Sobre l’actualitat i la pertinença de les nocions d’animació altruista, voluntària i professional i el contingut de les seves definicions presents.

-                     Sobre la construcció d’un pensament científic que moderi les teories i les pràctiques d’animació (praxeologia, constructivisme, sociologia de l’acció o de la decisió, ciències polítiques, psicosociologia, habilitació, etc.).

Més de 220 persones es van reunir en aquest col·loqui. Prop de 60 participants d’origen estranger procedents de 22 països. La meitat eren professors investigadors i els altres participants van venir en representació d’algunes federacions d’educació popular, de serveis administratius de col·lectivitats territorials, de sindicats d’assalariats del sector de l’animació, de representats d’associacions i assalariats del sector social, cultural, educatiu, etc.

Els ministres d’Assumptes Socials, d’Esports, de Cultura, de Joventut, d’Educació Nacional i d’Investigació van ser-hi presents, així com la Delegació Interministerial de la Ciutat i el INJEP (Institut Nacional de la Joventut i de l’Educació Popular), i la regió d’Aquitania.

Es van presentar prop de vuitanta comunicacions als tallers d’“Animació, ciutadania i democràcia”, “Altruisme, voluntariat i professionalització dels actors participants. Quines formacions?”, “Animació, desenvolupament, territoris i governança local”, "Educació popular, temps lliure, recreació i animació”. Diverses publicacions reflecteixen la riquesa d’aquests treballs[16]. Durant el col·loqui internacional “L’animació a França i les seves analogies a l’estranger”, els participants van debatre sobre l’avenir de la futura xarxa internacional. Es va decidir de dur a terme aquest propòsit des d’una perspectiva d’organització més informal que formal, més flexible que rígida, més en procés de construcció que construïda, més en xarxa que presencial. Es va acordar que el pol de Bordeus de l’ISIAT dirigiria la xarxa, però no com a òrgan de control, sinó de coordinació, amb autonomia per a cada xarxa o webs ja construïts en el pla nacional o internacional. A França, hi ha una xarxa d’opcions “animació social i sociocultural” dels departaments de carreres socials dels IUT: és el lloc d’intercanvi francès amb l’Observatori Nacional d’Oficis d’Animació i Esport (ONMAS). També s’estableixen comunicacions regulars a Suïssa entre les hautes écoles de treball social. Per a Àfrica, s’esperava que hi hagués una xarxa construïda almenys per al sector francòfon, però s’han trobat dificultats tant d’ordre polític com logístic que estan endarrerint aquesta iniciativa. El cinquè col·loqui previst inicialment al Marroc també s’ha suspès.

El segon col·loqui internacional d’animació va tenir lloc a São Paulo els dies 12, 13, 14 i 15 de setembre del 2005, sota la responsabilitat de la Universitat Pontifícia Catòlica d’aquesta mateixa ciutat. Va reunir 120 persones, hi van participar 12 països dels 3 continents amb diverses desenes de comunicacions vinculades amb el tema“Ciutadania i democràcia: desafiament de l’animació sociocultural i social en la mobilització, la participació i la intervenció”.

El tercer col·loqui es va celebrar a Lucerna, a Suïssa, els dies 26, 27 i 28 de setembre del 2007 amb el títol “Animació sociocultural i/o desenvolupament comunitari: quins són els desafiaments entre els territoris de proximitat i la globalització?”,            organitzat per la HSA (Haute École de Travail Social) de Lucerna amb 260 participants i 35 països dels 4 continents.

El quart col·loqui va tenir lloc el 2009 a Montreal, va estar organitzar per la UQAM (Universitat del Quebec a Montreal) sobre el tema “La creativitat en l’animació. Desafiaments organitzacionals, comunitaris i ciutadans” amb 230 participants i 21 països dels 4 continents. Es poden llegir les actes a la pàgina web (http://www.atps.uqam.ca/index_fr.php) i recomano en especial un article titulat “Vers un système d’animation socioculturelle: défis actuels et synergies internationales”, de Paul Bélanger, Jean-Pierre Augustin, Jean-Claude Gillet i Jean-Marie Lafortune.

El cinquè col·loqui, que tindrà lloc els dies 26, 27 i 28 d’octubre del 2011 a Saragossa, està organitzat conjuntament per la Universitat i l’IEPSA (Institut d’Estudis Polítics i Socials d’Aragó) i es titularà “Animació, cultura i ciutadania. Models de polítiques socioeducatives i socioculturals en contextos de canvi”.

Entretant, des del 2003, han tingut lloc moltes iniciatives a tot el món. Cal parlar de la RIA (Xarxa Iberoamericana d’Animació Sociocultural)[17], seguida del col·loqui de Salamaca l’octubre del 2006, el de Béjar i el de Plasència el 2008, i el tercer a Buenos Aires l’octubre del 2010, “Enfocaments, pràctiques i perspectives en ASC. Recreació, educació no formal, pedagogia social, educació popular”, va ser dirigit per Víctor Ventosa, i s’hi van celebrar conferències, fòrums electrònics, publicacions i col·loquis virtuals. La Xarxa Iberoamericana ha escollit una opció diferent a la de la Xarxa Internacional a través de “nodes” en alguns països lusitanoamericans: ofereixen ensenyament per internet, premien produccions sobre animació sociocultural, tenen socis, quotes i un càrrec públic. Es tracta d’una organització més formal. 

Recordem també l’existència a Portugal de l’APDASC (Associação Portuguesa para o Desenvolvimento da Animação Socio Cultural)[18], descentralitzada en diverses regions i que va celebrar el seu últim congrés a Aveiro els dies 18, 19 i 20 de novembre del 2010. Cal destacar també els col·loquis internacionals d’animació del 2004 de la Universitat del Quebec, a Montreal, (on ofereixen una diplomatura d’Animació i Investigació Cultural) i de la Universitat Saint-Joseph de Beirut; el de Chaves, Portugal, el 2005, organitzat per la UTAD i també a altres universitats portugueses; el de Barcelona, el mateix any sobre la “Participació, animació i intervenció socioeducativa” desenvolupat per la Universitat Autònoma de Barcelona; el de Montevideo: “Joc, recreació, temps lliure”, organitzat regularment pel fòrum permanent del temps lliure i de la recreació, el centre Recreándonos organitza regularment seminaris d’animació social i cultural; al Brasil, cada any, es celebra un col·loqui organitzat per l’ENAREL (Encontro Nacional de Recreação e Lazer), i en publica les actes. No oblidem la xarxa de la Societat Iberoamericana de Pedagogia Social de què José Antonio Caride Gómez, professor de la Universitat de Santiago de Compostela, és president.

A més, en els últims anys, s’ha organitzat un col·loqui sobre l’animació per la Universitat de Pàdua a Rovigo, Itàlia, el 2005, i un altre a Ottawa per la Universitat Saint-Paul, fet que significa que la noció i les pràctiques d’animació per primera vegada, que jo sàpiga, han sorgit en el món anglosaxó. També s’han organitzat diversos col·loquis com el de Xile (Trobada Nacional de Gestors i Animadors Culturals a Concepción, el novembre del 2010), a l’Argentina, a Veneçuela, a l’Uruguai, a Madrid, a Portugal (l’últim a Béjar, el maig del 2010, el proper a Leiria, l’abril del 2011), etc.

 Es nota la vitalitat en les trobades i també en l’existència de publicacions. Revistes virtuals o reals publiquen temàtiques relatives a l’animació (revista Licere o Pensar a prática al Brasil; revista Animación sociocultural de la RIA (Xarxa Iberoamericana d’Animació Sociocultural); Agora Débats/Jeunesses, revista de l’Institut National de la Jeunesse et de l’Education Populaire a França, Quaderns d’animació i educació social, a Espanya, etc.). S’han publicat nombrosos llibres sobre animació a Espanya (Ventosa, Ucar, Caride, Vieites, Merino Fernández, Sarrate Capdevila[19], Viché González, Trilla, Pérez Serrano, Pérez Guzmán, Gillet. X. M. Bouzada Fernández de la Universitat de Vigo (desgraciadament ja mort) o M. L. Sarrate Capdevila de la Universitat Nacional a Distància, que des de fa diversos anys proposa una formació d’animació sociocultural. Podem citar Portugal (de Sousa Lopes, Bento, Nunes Peres i el recent llibre publicat per l’APDASC[20]), Itàlia (Campagnoli i Marmo, Marina de Rossi), Suïssa (Moser, Müller, Wettstein, Willener), França (Greffier, Raibaud, Gillet, Mignon, Kotobi, Crenn, Poyraz, Lebon, Liot, Augustin), i segurament m’oblido de més.

A l’Amèrica Llatina, s’han posat en marxa més iniciatives, a banda de les ja esmentades, com ara llibres publicats, per exemple, al Brasil i a l’Argentina. La xarxa de la RIA s’ha implantat al Perú (amb l’associació peruana d’animació sociocultural Socializarte) a Lima (on hi ha una escola de formació d’animadors, i on també s’ofereix formació a la Universitat Catòlica Pontifícia del Perú, el Diploma d’Especialització en Animació: Recreació per al Desenvolupament Social), a l’Argentina, a l’Uruguai, a Colòmbia[21].

 Es pot dir que, un nucli sòlid es reuneix de manera regular en conferències, col·loquis o seminaris internacionals, un nucli sòlid format principalment de brasilers, argentins, uruguaians, francesos, espanyols, portuguesos que, d’alguna manera, són els caps de la xarxa pel que fa a l’animació; es comuniquen regularment entre ells i cadascun amb la seva pròpia xarxa, més enllà, sovint, de les xarxes formals ja constituïdes.

 

Però aquest desenvolupament no ens ha de fer oblidar que, al mateix temps, aquesta comunicació pot ser causa, a vegades, de confusions o de dubtes sobre el seu propi objectiu, ja que els enfocaments de l’animació són tan plurals. Hi ha diferències en els objectius i les estratègies corresponents que compliquen l’identitat del sector sociocultural. La ideologia, és a dir, el sistema de representació del món i l’acció sobre aquest mateix, la metodologia, és a dir, el conjunt de mètodes programats per a la posada en marxa d’un projecte d’acció social o cultural; la tecnologia com a camp d’aplicació d’una teoria o d’una pràctica per mesurar la distància i les interaccions dialogades, o bé la simple tècnica de l’aplicació d’activitats. Nombroses diversitats que distingeixen els països entre sí i que, a vegades, també es creuen.

 Orientacions per al futur

Personalment, crec que es perfilen tres desafiaments essencials.

El primer fa referència al desenvolupament de xarxes respecte l’animació, és a dir, la qüestió dels intercanvis sobre els problemes de formació, de professionalització, de recerca en l’àmbit continental o intercontinental. A Bordeus, però no només en aquesta universitat, cada vegada més estudiants tenen el projecte d’estudiar fora per seguir la seva formació o desplaçar-se per compromisos professionals o voluntaris a l’estranger. L’existència d’un diploma o d’una màster professional d’animació a la nostra universitat segurament ampliarà aquestes peticions. Com respondre a aquest interès legítim amb una perspectiva d’obertura al món tan desitjada? Com fer correspondre els nivells de formació, les demandes i les ofertes, les possibilitats de pràctiques curtes i llargues, les modalitats d’acompanyament dels doctorands, etc.?

El segon desafiament fa referència a l’anàlisi de l’evolució de les societats en relació a l’emergència de noves professions en els camps culturals, socials, educatius, esportius, patrimonials, turístics, etc. S’ha de rebutjar la professionalització d’aquestes funcions limitant-les a simples intencions ideològiques i militants, o es pot projectar una dialèctica estimulant entre el compromís i la professionalització? En aquest cas, quins són els desafiaments, els recursos, els impediments en un univers mundial, en què la raó ha estat instrumentalitzada cap a un utilitarisme pràctic? La fórmula lapidària d’un company, físic de la Universitat de Tolosa, Jean-Paul Malrieu, resumeix molt bé aquesta evolució del capitalisme que ens vol imposar la comminació següent: “Apaguen las Luces, el mercado vela”, [I3] i evitar així massa filosofia (òbviament heretada de la Il·lustració del segle XVIII).

Aquest desafiament està més d’actualitat, si és que és possible, perquè està vinculat a l’evolució de l’homologació de diplomes universitaris (es suposa) que ha posat en marxa el procés de Bolonya. Això desemboca en una dinàmica en què la visibilitat de l’animació professional s’està difuminant en conjunts més amplis. Aquesta situació heterogènia és més preocupant a Europa: algunes comissions d’avaluació més o menys ocultes dels ministeris nacionals implicats (universitats, formació professional) estan preparant una homologació dels oficis referencials per a la constitució de diplomes universitaris comuns (diplomatures i màsters) que facilitin, en teoria, la mobilitat transfronterera dels estudiants i professors. El risc més important és que els oficis diversos i reconeguts com els d’educador i animador, i fins i tot el d’assistent de servei social, siguin integrats en una denominació general anomenada treball social, que ho englobaria tot.

 

Espanya, d’alguna manera, ha donat mostres d’aquesta evolució, ja que ja no hi ha l’opció d’animació sociocultural en la formació d’educador social: la formació universitària insereix simplement uns quants crèdits referenciats en el camp de l’animació sociocultural, però la professió d’animador com a ofici referencial i, en conseqüència, el diploma universitari (postbatxillerat) referencial ja no existeix. A Suïssa, hi havia una formació en animació sociocultural en una desena de les hautes écoles de treball social. Des de fa uns anys, està evolucionant cap a una formació general de treball social (anomenat Bachelor) que presenta tres orientacions: animació sociocultural, educació social i servei social, segons el procés de Bolonya, tot i que Confederació Suïssa no forma part de la Comunitat Europea. Els tres primers semestres són transversals (amb un semestre de pràctiques) i els tres semestres següents són específics a cada orientació professional, amb un referencial de formació i un referencial d’oficis autònoms. A Portugal, la Universitat de Tras-os-Montes e Alto Douro, juntament amb dotze escoles superiors d’educació proposen un diploma d’animació (cultural, sociocultural, socioeducativa, turística o social), totalment autònom, com a França els instituts universitaris de tecnologia. Hi ha màsters al Líban (i també una diplomatura), a França, a Espanya, a Portugal en formació inicial i, sobretot, en formació contínua.

 

Aquesta branca professional reconeguda pels estatuts tant en el sector privat per convenis col·lectius de treball (en diferents graus a França, Portugal i Suïssa) com en el sector públic (el de les col·lectivitats territorials a França i Suïssa), es distingeix de tots els països en què aquestes referències no existeixen, en particular a l’Amèrica Llatina, tot i que en veure, al Brasil o a l’Argentina, aparèixer alguns nuclis de professionals ens imaginem un estat de precarietat evident. Però podem plantejar-nos la pregunta següent per saber si el resultat d’aquesta atracció cap a formacions generals de treball social corre el risc de fer desaparèixer la cultura històrica de l’animació.

Vet aquí el tercer desafiament. I, precisament, a causa de la crisi en les seves diverses vessants (econòmica, financera, cultural, social, cívica, civil, cognitiva, afectiva, relacional) que afecta la gairebé totalitat del món, els animadors no es veuran, poc a poc, aspirats en una cultura professional que no és la seva i que, per contra, pot arribar a provocar interferències més importants sobre les funcions que haurien de ser les seves? S’imposarà aquesta cultura heterònoma, almenys a Europa, cada vegada més lligada al treball social, entès en el sentit de reparació social d’individus que passen per patiments que es manifesten sota diverses formes: precarietat, pobresa afectiva, absència de relacions socials, atur, desqualificació, dificultats d’integració, malalties, violències patides o provocades, delinqüència, etc. [22]?

Tenim nombrosos exemples que mostren que alguns animadors que actuen en el sector sanitari, social o medicosocial, poc a poc, es veuen abocats a catalogar-se i a definir-se com a treballadors socials i a focalitzar la falta i la insuficiència com a estigmes, sobre les deficiències i els inconvenients dels individus en lloc de fundar la seva identitat professional sobre la promoció d’aquestes mateixes persones centrada sobre les capacitats, els potencials i la restauració de la imatge de si mateixos en una interacció contínua amb l’entorn. Sota la pressió de la cultura històrica d’aquestes institucions (centres per a persones amb discapacitat, hospitals, geriàtrics, etc.) i agents mèdics i medicosocials que les constitueixen, alguns animadors van perdent les seves referències professionals i es perden en pràctiques que tenen a veure més amb el treball social clàssic que amb el treball que la societat ha de fer amb ella mateixa, que es defineix com el fet de trobar suport en els actors socials, individus i grups, que participen en l’emergència de noves formes d’acció i d’ampliació dels espais de democràcia: “Una ètica de discussió”, que diria Jurgen Habermas. 

Es tracta d’aplicar els anomenats projectes d’animació social en el sentit utilitzat pels italians o els espanyols (o a l’Amèrica Llatina, “el desenvolupament comunitari”, també anomenat en alguns països anglosaxons the comunity development; o le développement communautaire al Quebec), perquè només així les analogies de pràctica y, fins i tot, d’orientació, seran possibles. Aquesta constatació és una evidència si definim el desenvolupament comunitari com la integració de grups exclosos o marginats en un intercanvi i un ampli debat ciutadà que es basi en les capacitats socials i culturals de cada comunitat interessada.

Com a conseqüència, els animadors anomenats “socials” poden afirmar la seva identitat professional des d’un enfocament comunitari que vol anar més enllà dels simples interessos individuals i que es funda en el sentiment de pertinença compartit en l’àmbit territorial o institucional, en els interessos que uneixen els actors implicats (els usuaris de serveis, per exemple, o les poblacions, però en diàleg —si és possible— amb els electes i els representants de les institucions) i en la idea participativa de la comunitat de base en el debat públic i en la solució de les “situacions-problemes” a què s’afronten. En el seu Diccionari de treball social[23], l’argentí E. Ander Egg associa com a equivalents animació de base i desenvolupament comunitari. A més, destaca que “l’acció comunitària s’articula amb el desenvolupament local, i té com a objectiu sensibilitzar i motivar les persones perquè participin en la solució dels seus propis problemes”. Aquest mètode (la participació), aquest programa d’acció (basat en projectes) aquest procés (amb l’estratègia que implica), aquest moviment (d’acció de la societat sobre ella mateixa) es correspon i entra en sinergia amb la cultura de l’animació.

És cert que l’animador ha de treballar en cooperació, en relació, en concertació, amb els altres treballadors socials (assistents socials, educadors especialitzats, per exemple) o amb el personal sanitari. Però a condició que la frontera entre el treball social i l’animació estigui clarament delimitada, tal i com ho expliquen els sociòlegs alemanys N. Sievers i W. Bernd: “Si la sociocultura és causa d’objectius socials, no està obligada a complir els objectius del treball social... Part de les potencialitats creatives i dels recursos dels individus i no dels seus problemes o de les seves mancances”[24].

 Conclusió

 En resum, el panorama de l’animació sociocultural es caracteritza per:

- accions, pràctiques, relacions i intervencions;

- la reunió de la vida quotidiana dels individus i dels grups, en relació amb els interessos o les necessitats d’ordre polític, intel·lectual, social, físic, a la feina, l’oci i el temps lliure, el divertiment, la difusió, les activitats cíviques, les relacions veïnals, la cultura, la creació i la difusió d’obres, en l’art i l’estètica;

- la base d’aquestes accions en el voluntariat dels públics implicats i la seva oposició a un simple consum cultural passiu;

- l’exercici de les accions més aviat en grups, tot i que tinguin efectes individuals;

- l’ajuda d’animadors voluntaris, i de cada vegada més professionals;

- estructures associatives i territorialitzades, amb tallers cada cop més especialitzats;

- tècniques que no es redueixin a la simple metodologia, ja que la ideologia militant de l’educació popular sovint segueix servint de model, fins i tot si, d’altra banda, les exigències de qualificació i de competències tenen cada vegada més pes.

 

En aquest sentit, l’animador no és un tècnic apolític, sinó l’actor d’una praxi social i cultural, un professional de la methis i del kaïros, un professional espavilat que sap aprofitar les oportunitats que ens permetin a tots ser ciutadans responsables a la ciutat, en l’oci, al geriàtric, al centre de persones amb discapacitat, a l’hospital, etc. Aquesta és la militància de l’animador, un professional compromès i mogut per conviccions (una ètica fonamentada en valors).

En aquest joc democràtic en què participen els animadors, en aquest objectiu de canvi que està a la base de la visió democràtica, l’animació (i aquí faig un esbós de definició) pot jugar un paper positiu si es tracta com una pedagogia en què es pot experimentar el reconeixement de l’altre, la possibilitat de cada un, i si es vol, exercir un poder, per molt mínim que sigui, i una capacitat de transformar la realitat, i participar al mateix temps en l’elaboració de la llei democràtica i les prohibicions que se’n derivin per afrontar les turbulències del desordre, de la bogeria i de la desmesura. Mobilitzada per canviar les institucions, l’animació, amb l’objectiu educatiu que li és propi, intenta que cada individu comprengui les situacions que viu, que sigui capaç de reaccionar contra les imposicions insuportables que pateix, i que actuï per reafirmar, al mateix temps, el seu lloc en el vincle social i col·lectiu que queda per teixir i també el caràcter irreductible de la seva singularitat individual. En aquest sentit, el projecte individual i el projecte col·lectiu es retroalimenten de manera positiva en una interacció enriquidora que, a vegades, pot ser caòtica i desordenada. Però molts dels desordres són, en el fons, crides indirectes a un ordre més just, més igualitari, més racional.

 

L’animació pot ser una conducta que impulsi la creació d’una pràctica o d’una teoria per comprendre les pràctiques, millorar-les, reajustar-les. L’activitat de l’animació comporta en aquesta condició un objectiu formador, en una direcció, en un sentit i per aquest motiu, segueix sent un desafiament als poders (econòmics, socials, culturals). Mai no està completament sotmesa, ni completament alliberada de les coaccions que hi recauen.

L’esquema pluralista, disposat així, permet integrar en l’anàlisi, els nivells intermedis que es situen en la intersecció del local i el global, de l’individu i de la societat, dels espais de vida i de relació entre els individus per medició dels col·lectius als què pertanyen. L’animador professional es veu confrontat permanentment als diferents grups que composen la societat, coagulats cadascun al voltant dels interessos comuns, en comunicació o en oposició amb els altres grups socials. Aquests grups participen també en una praxi que els permet inventar solucions noves amb l’objectiu de transformar parcialment la societat en comptes de només sobreportar-la.

La funció educativa es veu avui qüestionada, en les nostres societats, per evolucions i pressions visibles: la llei està sotmesa més que mai a l’opinió pública, a l’evolució dels costums, a l’individu contemporani àvid d’autonomia, al mercat que desestabilitza els equilibris i les institucions en els seus valors educatius i en les pràctiques resultants.

Al mateix temps, hi ha un dubte que plana sobre la societat en sí mateixa, sobre el seu futur. La meva opinió és que és impossible transmetre un missatge, una idea, una reflexió, un anàlisi sense una forta convicció. I no hi ha una forta convicció si no existeix imaginació per al demà i si no es reinventen utopies.

L’animació sociocultural vol desenvolupar un ideal democràtic en què es trobi un vincle coherent entre el mètode i la filosofia de l’acció proposada: a partir d’ara, qualsevol organització ha d’analitzar el seu funcionament institucional, les seves estructures, la seva adaptació a l’acció, el poder que exerceix davant de grups de població amb els que ha de construir un projecte i no només per als que treballa. Aquesta conducta (anomenada participativa) és una presa de consciència de les dificultats d’un funcionament democràtic en una societat global o en un territori local, i al mateix temps, una guia per a aquest difícil aprenentatge de la democràcia, en la relació dirigents-dirigits, dominants-dominats.

És un procés social que obliga constantment a qüestionar-se la definició de la ciutadania en un context en què els processos d’individualització (la societat dels individus a la recerca de la seva autonomia) dificulten les conductes col·lectives en un context en què el coneixement i la cultura s’han convertit, més que mai, en mercaderies i es qüestionen les formes tradicionals de solidaritat.

L’animació no es pot reduir a un grapat de pràctiques, de mètodes, de reflexions conceptuals. És una manera d’intervenció social, un vector potent de canvi, un actor polític que articula actituds humanes, maneres d’organització, punts de vista ètics. Els professionals de l’animació han d’intentar ressaltar la seva postura política: convé que siguin pertinents i impertinents, és a dir, que siguin capaços de distingir la petició institucional de la demanda social, els responsables i els grups de població, diferenciar la legitimitat política dels electes i la valoració del seu ús pels habitants, capaços també de ser reconeguts pel conjunt dels actors implicats, tot i que aquest reconeixement no s’evidenciï espontàniament als ulls dels uns i els altres.

Per acabar, i encara que en un dels meus primers llibres parlava de la “definició no trobada” per expressar alhora la diversitat i la incertesa d’aquest camp professional de l’animació, m’he aventurat, a punt de la meva sortida definitiva de la universitat, a proposar una definició després de trenta anys d’investigació. Heus-la aquí:

 “L’animació pretén fer una acció reflexiva, és a dir, una praxi pedagògica que, a partir d’activitats socials, educatives i culturals vinculades a un espai institucional o a un territori geogràfic, cerca, de manera modesta però real, l’anàlisi profunda i l’ampliació d’una democràcia emancipada mitjançant les xarxes pertinents i la intel·ligència estratègica de l’animador professional: aquest intenta facilitar i permetre que es desenvolupi la participació individual i col·lectiva (amb prioritat per als que han sigut apartats del poder i del saber) per construir permanentment una societat més solidària entre tots i més satisfactòria per a cadascú”[25].

 

                                                                       Jean-Claude Gillet

                                                           Professor honorari d’universitats    

                                               Coordinador de la Xarxa Internacional d’Animació (RIA)

 

                                                              Bordeus, 19 de gener del 2011


 

[1]AUGUSTIN, J. P.; GILLET, J. C. L’animation professionnelle. Histoire, acteurs, enjeux. París: L’Harmattan, col. Débats-Jeunesses, 2000. Aquesta obra ha estat traduïda a Colòmbia: La animación sociocultural. Estrategia de acción al servicio de las comunidades. Bogotà: Universidad Externado de Colombia, 2003. També es pot consultar l’obra GILLET, J. C. La animación en la comunidad. Un modelo de animación socioeducativa. Barcelona: Graó de IRIF, SL, 2006. Aquesta obra és la traducció espanyola de l’obra francesa apareguda amb el títol Animation et animateurs. Le sens de l’action. París: L’Harmattan, col. Technologie de l’action sociale, 1995. 

[2] Es pot trobar aquesta història a l’obra de Jean-Claude Gillet: Morceaux choisis de l’animation (1972-1995). Analyse critique. París: L’Harmattan, Col. Animation et territoires, 2010.

[3] GILLET, J. C. (sota la dir. de hi falta el nom del director o es refereix a que és sota la direcció de Gillet?). Les associations, des espaces entre utopies et pragmatismes, Bordeus: Presses Universitaires de Bordeaux, 2001.

[4] ALTHUSSER, L. Cahiers pour l’analyse, n°8, Paris, 1967. 

[5] ALTHUSSER, L. Cahiers pour l’analyse, n°8, Paris, 1967. 

[6] Janine Bremond et Alain Geledan. Dictionnaire économique et social, Hatier, 1984.

[7] ANDER-EGG, E. Diccionario del trabajo social. Buenos Aires: Lumen, 1996 (ha escrit diversos llibres sobre l’animació sociocultural).

[8] Xavier Ucar. “La animación sociocultural”, Pedagogía social, Barcelona, 1992 (ha escrit nombrosos llibres).

[9] Per entendre aquest apropament entre l’animació cultural i l’animació sociocultural, podem recórrer a l’article de Françoise Liot, “Com tornar a pensar en la relació del públic amb l’obra d’art?”, GILLET, J. C. (sota la direcció de hi falta el nom del director o es refereix a que és sota la direcció de Gillet?)., L’animation dans tous ses états (ou presque), París: L’Harmattan, col. Animation et territoires, 2005.

[10] ANDER-EGG, E. Dictionnaire du travail social. Lumen, 1996.

[11] És el que explica Saul Alinsky a Le manuel de l’animateur social, que va inspirar Barak Obama durant els seus primers anys de vida professional coma a treballador social.

[12] HERREROS ROBLES, J.; DIEGO VILLAGRAN, E. Modelo de campaña de promoción cultural en núcleos rurales. Madrid: Ministerio de Cultura, 1980.

[13] COLOM CANELLAS, A. J. et al. Modelos de intervención socio-educativa. Madrid: Narcea, 1987.

[14] Op. cit.

[15] http://colloque.cs.free.fr

[16]L'animation professionnelle et volontaire dans 20 pays (sota la direcció de Jean-Claude Gillet), 2 toms. Paris: L'Harmattan, col. Animation et territoires, 2004 i CDROM des Actes du colloque “L'animation en France et ses analogies à l'étranger” (4/5/6 novembre 2003), sota la direcció de Jean-Claude Gillet (suplement als Cahiers de l'ISIAT, núm. 6, tardor 2004), Bordeus, desembre 2004. El primer títol presenta 27 textos sobre l’animació.

[18] Hi ha dues associacions més de professionals a Portugal (l’ANAE i l’ANASC) i CASCA, una cooperativa d’animadors socioculturals.

[19] SARRATE CAPDEVILA, M. L. (coordinadora). Programas de animación sociocultural, Madrid: Universidad Nacional de Educación a Distancia, col. Unidad Didáctica, 2002 (amb nous articles, exercicis i glossaris). Es pot citar la revista Práticas de Animação a Madeira,  a Portugal i a Bordeus Les cahiers de l’ISIAT unit a un laboratori del CNRS (http://www.ades.cnrs.fr/spip.php?article681).

[20] Animação sociocultural. Profissão e profissionalização dos/das animadores/as, obra col·lectiva. Cal esmentar també a l’Argentina la revista Recreación, dirigida per Pablo Ziperovitch.

[21] A Espanya també hi ha una xarxa descentralitzada.

[22] GILLET, J. C. L’animation en questions, Toulouse: ed. Érès, col. Trames, 2006.

[23] Buenos Aires: ed. Lumen, 1996.

[24] SIEVERS, N.; BERND, W. Bestandesaufnahme SocioKultur. Bonn, 1992.

[25] GILLET, J. C. Des animateurs parlent. Militance, technique, médiaction. París: L’Harmattan, col. Animation et territoires, 2008.


 [m1]Aquesta xocolatina és negre per fora i blanca per dins: http://en.wikipedia.org/wiki/Bounty_%28chocolate_bar%29.

 [I2]No em queda clar si es tracta del títol de capítol (que hauria d’anar amb cometes, tal i com està) o del títol del llibre (cas en què s’haurien d’eliminar les cometes i posar-lo en cursiva). Gràcies.

 [I3]Deixo la referència en castellà per conservar el joc de paraules.

 

 

 

courrier  : jeanclaudegillet@free.fr / Web : http://jeanclaudegillet.free.fr / http://colloque.cs.free.fr

Conception du site (c) 2002-2011  jeanpierre.descamps@amitel-communication.fr & dd / association AMITEL [communication évènementielle - formation - animation - conception - création - multimédia NTIC]
cliquez sur ce lien pour écrire au webmaster